» Roses

» Carnaval de Roses

Contribuïm a preservar el medi ambient: no imprimiu aquesta plana si no és realment necessari
Versión ImprimibleImprimir  |  Envíar a un amigoEnviar Castellano | Català |

Probablement data d’uns 5000 anys d’antiguitat, malgrat que els testimonis documentats en paper no tenen una antiguitat més enllà del 1780. Any en què l’aleshores alcalde de Roses, Miquel Ferrer, es queixava de l’intent de prohibir la festa per part del Governador militar del Castell de la Trinitat, un personatge pretensiós i violent que creia que tenia el dret i la obligació de vigilar l’ordre públic de la vila però sense escatimar en violència. Prohibició reiterada al llarg dels anys pels militars i les autoritats, però que mai es va arribar a fer palesa.

Però el Carnaval de Roses encara té un altre mèrit, a banda de la seva antiguitat, i és que durant molts anys, concretament per l’època del franquisme, les festes de Carnaval es van prohibir a totes les comunitats espanyoles acabant així amb cinc segles d’història tradicional i popular. Però ni la prohibició de Franco va poder amb la costum dels rosincs, els quals mai van deixar de celebrar aquestes festes tant arrelades i estimades per ells i la seva identitat com a poble amant de les bones costums llegendàries i mítiques.

Roses va ser de les poques ciutats que es va salvar de la censura del franquisme pel que fa a aquesta festivitat que gairebé desapareix de la tradició catalana i per extensió també espanyola. I el fet és que els rosincs per tal de no perdre’s aquesta festa sota cap concepte, durant aquells anys tan crítics van aconseguir camuflar la festa del Carnaval sota la costum de celebrar balls regionals, ja que el folklore sempre va agradar al règim franquista, s’anomenaven ‘Fiestas regionales de trajes folklóricos’ i estava absolutament prohibit tapar-se la cara. Un any un dels campaners es va tapar i les autoritats van suspendre tot el Carnaval. La repressió era tal que s’havia de demanar autorització al governador civil, a més sempre van ser unes festes estrictament vigilades per la Guardia Civil, i ,fins i tot, algun cop es va arribar a les mans. Però sempre es van dur a terme les astracanades, amb batalles de confetti. Aquestes batalles ja existien a la Roma del segle XVIII i, tot i que sovint les víctimes eren el rei dels Puccinelli, és a dir, Carnestoltes, els abats, capellans i nobles, el poble no es lliurava dels atacs. Aquells anys eren tant estrictes i censurats que quan s’arribaven aquests dies la gent feia autèntiques bestieses per desfogar-se del clima tens que imperava la vila durant la resta de l’any. Aquestes pensades podien arribar al punt de presentar-se a la sala de ball pujat en un ase, o bé dur una disfressa tan espectacular que el disfressat no podia passar per les voreres estretes, o dur a la festa una vaca que oferia whisky per les seves mamelles.

Però el fet més significatiu eren els tiberis que es feien on tothom hi menjava i ningú pagava, només eren tres mil habitants i tothom aportava allò que podia, a més, a més podien saltar un pati i agafar un pollastre o una gallina i cuinar-lo plegats i la gent no s’enfadava. Ara res d’això és possible, la vila ha crescut i ha canviat, però la tradició de la festa continua.

Tant s’ha arrelat aquesta festa a la tradició de la ciutat de Roses que els seus ciutadans fa molts anys la consideren la segona Festa Major, la Festa d’Hivern, i té tanta afluència de públic, 6000 disfressats i mes de 25000 espectadors, en una població de 13.000 habitants.

Ells mateixos conceben aquesta festa com una excusa per passar els dies freds de l’hivern reunint-se amb els veïns per determinar quines disfresses es posaran i com les faran. La seva dedicació a una tradició popular és envejable i digne de seguir, ja que no és gens estrany trobar dones que comencen a confeccionar les seves disfresses o la de les seves colles al mes d’octubre o novembre. Les colles que es formen tan són de veïns, com d’afinitats, simpaties, companys de feina, amics, etc. Però a més existeix una comissió que organitza els actes de la festa i la desfilada d’aquestes colles. Tradicionalment aquesta festivitat marca una gran tendència divisòria sexual pel que fa a les preparacions de l’esdeveniment, i les dones es dediquen a cosir les disfresses mentre els homes guarneixen les carrosses, els tiberis i el mam.

Dels aspectes econòmics, administratius i d’infra-estructura de la festa se n’ocupa l’Ajuntament de Roses i en concret, de pencar, la Comissió de Festes. Una institució no reconeguda oficialment i relativament jove si es compara amb la llarga trajectòria del Carnaval de Roses, però que any rera any incorpora o treu coses perquè la celebració de la festa sigui al cap i a la fi una èxit. Assisteix a tots els actes per tenir-ne una visió i així poder rectificar allò que no ha sortit com esperaven, després d’estudiar-ho atentament i buscant diferents solucions per poder escollir la més adient. Tots el membres són voluntaris que la única cosa que cerquen és contribuir i ajudar perquè la festa sigui un acte de diversió, no una costum monòtona. Una altre qüestió que debaten és la creació i lectura del testament de la figura d’en Carnestoltes perquè realitzar-lo és complicat, però escenificar-lo i llegir-lo sense que ningú s’enfadi encara ho és més, ningú es vol mullar i aquest fet comporta que possiblement aquesta tradició tan típica de les festes del Carnestoltes acabi desapareixent com ho ha fet ja en moltes altres ciutats.

Roses no pretén combatre amb els Carnavals de Río de Janeiro o Venècia, sinó crear una identitat pròpia, fet que ha demostrat al llarg del temps amb unes característiques úniques i particulars, que el destaquen de per sí i l’identifiquen com a identitat pròpia de la Vila. La gent que surt a la Rua ho fa per divertir-se i passar-s’ho bé, no per exhibir-se.

El dijous gras és el dijous anterior al diumenge de Carnestoltes i estava dedicat a gaudir d’una alimentació greixosa: peus de porc, coca de llardons, etc., la qüestió era poder resistir l’abstinència quaresmal. Roses té per costum rebre aquest dia amb una gran xocolatada a les escoles.

El dijous, és el dia de l’arribada de Carnestoltes, rei del Carnaval que rebia tot tipus de salutacions i discursos i s’organitzava una cercavila que el passejava per tot el poble, demanant el permís a les autoritats i convidant tothom a la gresca i al ball de disfresses i l’entrega simbòlica de la Clau de la Vila i del "duro”, avui "euro”.

El divendres, es el gran dia de la rua principal; a partir de les 20.00, es comencen a concentrar-se les colles i les carrosses davant La Ciutadella i a las 22.00, desfilen fins l’envelat; mes de 6000 persones disfressades desfilant durant 4 hores i ball fins caure extasiat.

Dissabte de Carnaval hi ha una rua mes petita, destinada principalment per la mainada, ball al vespre i a la nit a l’envelat.

El diumenge de Carnaval, al matí, hi té lloc un altra rua, la dels "Supervivents”, molt vistosa i animada

Dilluns de Carnaval hi ha l’arrossada popular, on els membres de la Comissió de Carnaval, preparen un arròs per 3000 persones; tot seguit, és l’enterrament del Carnestoltes.

El rei del Carnestoltes acaba els seus dies amb la lectura d’un testament en què es fa una crida per tal de celebrar la Quaresma amb recolliment i devoció. Aquest testament tradicionalment era còmic, grotesc, graciós, en fi divertit per fer riure la gent, ara cada vegada més va adoptant un caire de míting polític que pretén passar comptes amb crítiques i no diverteix gaire els assistents que esperaven riure amb la boca ben oberta. En aquest darrer dia és característica un ritual d’humor negre i disbauxa per enterrar al rei Carnestoltes.

...i dimarts, tots malalts...
 
 
Febrer 2005
Per RosesDigital.com
Zona Privada