»Llistat»

Opinió/text.

Hemeroteca rosinca de l'any 2002 fins avui.
Contribuïm a preservar el medi ambient: no imprimiu aquesta plana si no és realment necessari
Nota:Per publicar articles o textos en aquest apartat, feu-ho a l'adreça: webrosesdigital.com.
Autors:Els articles que siguin publicats/enviats a més mitjans caldrà  que ens ho feu saber.
imprimirImprimir  |  Envi­ar a un amigoEnviar  | Últim comentari

Xavier Serra Besalu

Ens calen pares valents!!!

24/06/2012


Els pares que volen guanyar l’estimació dels fills donant-los-ho tot, s’equivoquen



La llibertat és necessària per accedir a la felicitat. Al menys, entre els humans. A força animals se’ls qualifica com "feliços” només perquè gaudeixen de salut física, tenen d’on drapar i no pateixen dolors. Ara bé, l’encertar o no en l’elecció de parella, en el pla de les vacances estiuenques o en qualsevol altra mena de projecte vital, no té sentit entre les bestioles. No els fa pas més feliços, ni millors, ni els fa passar a la història. I tot això encara que els epicuris més barroers ho arribessin a defensar: els humans necessitem més que el plaer immediat...

I això costa. Per aquest motiu, ens calen adults que siguin valents, i això avui dia no està de moda: massa pares i mares es volen fer els simpàtics amb els propis fills i anar de tolerants i de "guapus”, esdevenint senzillament... massa permissius o fins i tot negligents! Encara que els sembli increïble, els nens i els adolescents necessiten algú que els digui: no! De petits ja se’ns deia allò de "qui t’estima, et farà plorar”, tot i que no ho entenem fins més tard. Però és ben cert.

Ara hem acabat un curs acadèmic i es produeix un fenomen màgic, tot i ser anual i repetitiu: nois i noies passen de curs, i van avançant en el seu camí formatiu, iniciat a la llar familiar l’endemà de néixer. Fins a una certa edat – mai fixa – el percentatge més gran de la seva personalitat ha estat el temperament (el codi genètic, l’ambient de casa i la carona de cadascú). Ara bé, ja abans de començar la Primària se’ls va formant el caràcter: aquelles notes - no pas innates sinó adquirides – que són les més distintives de la personalitat. És tot allò après, assajat i corregit. A dir mentides, jugar a tennis o estar disponible als suggeriments dels "papis”, se n’aprèn. El caràcter forma l’altra meitat de la nostra personalitat.

En breu, el caràcter el formem. En sortir de l’adolescència, ja "som” el nostre caràcter adquirit: generosos, fidels, treballadors... o els seus contraris. La genètica i el temperament sempre queden, però cap "teenager” pot justificar-se dient que no pot estudiar perquè no en té ganes, i que sempre ha sigut mandrós. No és pas qüestió de temperament: és que li falla el caràcter. Se l’ha educat - i s’ha autoeducat - malament.

Proposo un remei: l’obediència. Potser cal que ens convencem que, amb tant història sobre la llibertat que esdevé "llibertinatge”, s’ha d’acabar el bròquil! L’obediència és una virtut. És quelcom positiu: una qualitat del caràcter i, per tant, de la personalitat. Un hàbit que s’adquireix, o que manca: els nens petits ho tenen clar. No podem acceptar el dogma que cadascú faci el que vulgui, i que ja s’ho trobarà. També és cert que les coses les aprenem només fent-les, decidint-les i equivocant-nos... en primera persona.

La solució és l’ "obediència intel·ligent”, ja des de petits. "Mira nen: ara estudies i fas els deures i després potser la TV o Internet, està clar?”. I si plora? Igual!: plorar és ben saludable. Els nostres alumnes i els fills han de fer cas a l’experiència dels grans: reivindiquem l’obediència. Si de cas, que el qui s’equivoqui sigui l’adult, però no ells. Fins quan? Fins que surtin de la infantesa, i de l’infantilisme, provocat en bona part per una civilització malalta.

Els pares que volen guanyar l’estimació dels fills donant-los-ho tot, s’equivoquen. Aquest estiu els donareu estones de descans, d’amics, d’esport... però també de treball, d’encàrrecs, d’ordre i de treure endavant la casa. Si no, som uns covards i els fem mal. L’obediència – amb el nostre exemple, primer – és "in”.

Xavier Serra i Besalú
Professor de Filosofia a l'Institut Illa de Rodes (Roses)


  |   Imprimir   |  Envi­ar   |  
- X -
Imprimible  |  Envíar  |