Aiks... fa mitja "cosa" haver d'escriure quelcom que es publicarà en dimarts i tretze -sobretot a Espanya, Grècia i als països llatinoamericans-. Afortunadament, per a alemanys i anglosaxons, el veritable dia de la mala sort és divendres i tretze -i no disset, com pensen els italians-. Total -tants caps, tants barrets i no passa res!

De fet, però, escric aquestes línies en diumenge, després de llegir, com faig cada dia, el Diari de Girona. Una de les notícies parla del suport que catorze restauradors rosincs -des dels més petits fins als més importants, des de representants de la cuina casolana de tota la vida fins als més agosarats i ambiciosos- han decidit donar a una modesta idea promocional que jo mateix havia plantejat als "nous" responsables municipals de Roses l'estiu passat. Es tracta de crear "Ambaixades Turístiques" a diversos indrets d'Europa, per intentar que, forjant relacions estratègiques amb llocs específics, el turisme rosinc guanyi independència i estabilitat davant els moviments i interessos dels grans operadors turístics, davant modes, ofertes i altres factors que sovint decanten els mercats emissors a triar un o un altre destí. Als polítics, els va agradar prou la idea perquè decidissin fer un petit esforç, alhora que una gran aposta, per comprovar-ne la viabilitat. Poques setmanes més tard, ja ens reuníem amb algunes de les persones "clau" del "mercat emissor" que havíem triat per fer una "prova pilot". El seu interès era evident. I també ho fou el de la majoria de professionals del turisme rosincs, que no només van acudir en un nombre molt respectable a la presentació pública del projecte, sinó que a més el van aplaudir. Finalment, la implicació que acaba d'anunciar el "gremi" local dels restauradors, tot "fent pinya" per organitzar una setmana gastronòmica al lloc escollit, també és molt encoratjadora.

Només els actuals representants socialistes han decidit oposar-se i allunyar-se de l'ampli consens que s'està generant -i lamentablement per raons que tenen poc o res a veure amb la proposta. La davallada de la socialdemocràcia espanyola, catalana i rosinca és certament dura de digerir i també molt trist per a la democràcia. Però encara és més trist veure uns dirigents crispats, aferrats a les seves cadires i incapaços de fer autocrítica, que només surten a la palestra per buscar amb els seus dits la palla als ulls dels seus adversaris. Com al futbol, al final qui perd és la política. Però, és dimarts i tretze i no passa res...

THOMAS SPIEKER