»Llistat»

Opinió/text.

Hemeroteca rosinca de l'any 2002 fins avui.
Contribuïm a preservar el medi ambient: no imprimiu aquesta plana si no és realment necessari
Nota:Per publicar articles o textos en aquest apartat, feu-ho a l'adreça: webrosesdigital.com.
Autors:Els articles que siguin publicats/enviats a més mitjans caldrà  que ens ho feu saber.
imprimirImprimir  |  Envi­ar a un amigoEnviar  | Últim comentari

Lluis Buscato Somoza

De derrota en derrota fins el desastre final

16/07/2012


Rajoy i Neró, dues ànimes bessones


Ara fa aproximadament uns dos mil anys hi havia un gran imperi: Roma. Aquesta petita ciutat havia conquerit de mica en mica tota la conca mediterrània i, feia poc més d’un segle havia canviat de sistema de govern d'una forma traumàtica i sagnant, passant d’una República, més o menys oligàrquica, a un imperi governat per un únic senyor. En concret, l’any 64 la governava Neró, amant del bón menjar, la bona vida i amb dèries artístiques. Aquest personatge no estava disposat a renunciar als seus petits plaers, com deia cert còmic americà: "és bo ser rei” i, en conseqüència, no tenia cap problema en eliminar als seus possibles opositors, ja fossin: enemics, amics caiguts en desgràcia, germanastres, ex-dones o, fins i tot, la seva mare. Bé, doncs, aquest any es produí un important incendi que quasi destruí la totalitat de la ciutat i provocà múltiples víctimes. Òbviament, la gent estava força molesta i, quines coses, va acusar a l’emperador d’haver cremat la ciutat per pur plaer i d’haver observat l’incendi mentre tocava la lira. Segurament, l’acusació no era real, no fou el primer incendi d’aquestes característiques que Roma patí i cal buscar les veritables causes en les pèssimes condicions urbanístiques de la ciutat. Tanmateix, per evitar problemes Neró decidí buscar un culpable. Algú prou dèbil perquè no pogués oferir resistència i, alhora, prou odiat i menystingut per la majoria dels romans com perquè l’acusació fos plausible. El boc expiatori elegit foren els membres d’una petita secta d’origen jueu, els cristians, que eren menystinguts i ridiculitzats per tothom, jueus inclosos. Ràpidament, tot el poder i la majestat de Roma caigué sobre ells, de forma que foren cremats, crucificats, llençats als lleons i assassinats en massa per mirar de treure les possibles culpes a aquest maldestre sobirà.  

 

Us demanareu per què us explico tot això? Doncs, simplement, perquè com a treballador de l’administració pública i com a català darrerament no em puc treure la sensació de ser la víctima elegida per ser sacrificada i llençada a l’arena del circ per encobrir els errors dels nostres governants. És a dir, la cortina de fum que permet al Govern central, i en menor mesura a l’Autonòmic, amagar una terrible baixada de les prestacions socials que tant ens han costat guanyar –no oblidem que ningú ens les ha regalades i que si les teníem era per la lluita valenta i decidida dels nostres ancestres. Certament, no vull negar que una reforma de l’administració pública és més que necessària, ans el contrari. L’actual caos administratiu, amb multitud d’administracions que superposen els seus àmbits competencials és una veritable bogeria. És a dir, cal una reorganització total, amb la reducció de municipis, la desaparició o reordenació dels consells comarcals i diputacions, l’aprimament de l’administració de l’Estat, que malgrat les aparences encara és ben present en el territori –el cas de les delegacions i subdelegacions del Govern, veritables continuadores dels decimonònics Governs Civils i mantingudes per motius únicament polítics, és una vergonya. Malauradament, els nostres governants són enemics d’aquests canvis, atès que això suposaria reduir el nombre de càrrecs disponibles per amics i fidels. Alhora, bàsicament a causa de la perpetuació en els càrrecs de poder dels mateixos personatges –possiblement, caldria acotar-los temporalment per evitar-ho- els polítics han passat a veure’s com una classe especial, amb drets i sous que no són assequibles per a la resta de mortals. Per citar un exemple proper, vull esmentar una recent entrevista publicada en l’òrgan oficial de l’actual govern municipal, on un il·lustre polític, sense que li caigués la cara de vergonya, va afirmar el següent: "Vaig poder demostrar-me que l’endemà de deixar l’alcaldia era capaç de continuar guanyant-me la vida a la societat civil”. Certament, la frase no té pèrdua, perquè denota clarament que el nostre amic es pensa que els polítics són un estament a part, una mena de noblesa, i no uns "civils” que serveixen a la cosa pública. Bé, d’una persona que no ha tingut cap mena de problema per destruir el nostre patrimoni històric, donant un nou sentit a la paraula "restaurar” en convertir-la en un sinònim de falsejar, que es pot esperar.

Tornant al tema que ens interessa, a tot ho dit cal afegir-hi que, a més, quan el Govern Central s’ha decidit a intervenir per intentar organitzar aquest desori que ha fet? Pujar els impostos del consum, fantàstic per fer que l’economia rutlli; retallar sous, encara millor, segur que amb menys diners comprarem més; i disminuir les competències de municipis i el nombre de regidors. En definitiva, una absoluta imbecil·litat. Si realment, allò que cal és reduir el nombre de polítics cal començar per òrgans tan absolutament inútils com el Senat, les ja esmentades delegacions de govern o, perquè no dir-ho, la patètica monarquia de Joan Cales I el caçador. Alhora, tampoc estaria de més reduir el nombre de càrrecs de confiança que infesten les administracions, reclutats entre inútils que no han estat capaços d’obtenir un càrrec electe però que comptem amb bons contactes. Roses és un perfecte exemple d’això, perquè encara és hora que algú justifiqui a què es dediquen els diversos càrrecs de confiança que hi ha al municipi –algun dels quals pocs assessoraments podrà donar en tenir amb prou feines una formació escolar primària-, a part d’escalfar la cadira i engreixar els seus comptes corrents. A més, la reducció del nombre de regidors afectarà bàsicament als petits municipis i als partits minoritaris, precisament els que menys cobren –per tot això, m’agradarà veure quin estalvi s’obté. Quant a la reducció de competències, no deixo de pensar que es tracta d’una trampa maquiavèl·lica, atès que si es traspassen a la Generalitat o a la Diputació sense donar més recursos a aquests ens –l’exemple de l’increment de l’IVA que queda tot en mans de l’Estat és un mal averany pels catalans- només aconseguirem que es deixin de donar serveis bàsics per part entitats públiques a un preu mòdic. Qui sap, potser és això el que es pretén.

En definitiva, tot i la baixada de sou als treballadors públics el sistema seguirà sense rutllar, perquè la seva principal xacra i sagnia econòmica no som nosaltres, que hem estat llençats als lleons per distreure al personal. No senyors, el problema són, en primer lloc, el nombre desmesurat de càrrecs públic; i més important, en segon, l’immens deute privat creat per uns bancs altament polititzats -no oblidem que Bankia era el banc del PP-, que per obra i gràcia d’alguns dels nostres dirigents ha esdevingut un deute públic, és a dir, de tots. Per tot això, mentre no ens traguem de sobre a la màfia que ens governa totes les reformes que s’apliquin són simples pegats que no evitaran la ruïna de les arques públiques del país, que han estat assaltades sense pietat per aquest malèvol sistema de partits que ens ha regit durant aquesta pseudodemocràcia que ha estat la II restauració borbònica. Potser, com diuen uns versos del nostre himne nacional, va sent hora que esmolem novament les eines i fem caure unes quantes espigues d’or.

Lluís Buscató i Somoza

 


  |   Imprimir   |  Envi­ar   |  
- X -
Imprimible  |  Envíar  |